El escrito que viene a continuación está redactado en mi idioma materno, el catalán, pues es una reflexión como colofón a un álbum de recuerdos de mi jubilación, después de haber iniciado una nueva etapa en mi vida. Lamento el hecho de que no todo el mundo pueda entenderlo, por lo que hago aquí una pequeña referencia a lo que viene a continuación. Lo incluyo en el blog, pues como se ha podido ver, lo he tenido muy abandonado, y creo que es momento de retomarlo.
Me he jubilado, a la edad de 60 años, y he dejado una tarea que me ha llenado durante la mayor parte de mi vida. No obstante, en los últimos siete años, mis inquietudes y mis ideas han ido tomando otros caminos, abriéndome a nuevas posibilidades, y al ofrecérseme la oportunidad de jubilarme, no tuve muchas dudas al respecto. He terminado una etapa de mi vida, que me ha llenado completamente, pero ahora toca emprender una nueva ruta.
El escrito que sigue no es ni más ni menos que un homenaje a aquellas personas a las que he dejado de ver en horario de trabajo, pero que continuan en mi corazón y en mi vida, de una forma u otra. Se ha generado a partir de realizar el álbum con las fotos de aquellos días de celebración, como colofón a ese período. No sé si quedará bien reflejado, pero la jubilación no es solo un dejar un trabajo, es un proceso que ha de asimilarse, y a mi me costó dos años de nervios, de deseos, de miedos...
"Per
fi va arribar el moment de la jubilació.
Dos
anys abans, nervis, pensant en si podien canviar les coses, si des de l’administració
podien endarrerir la jubilació… També anys en que et planteges si serà bo
canviar la teva vida. Però jo necessitava aquest canvi.
Per
tal que no se’n poguessin penedir els de l’administració, vam entregar els
papers (la Teresa i jo), amb gairebé vuit mesos d’anticipació. Quedava esperar…
Teníem
incertesa, pensant que potser alguna cosa aniria malament… Semblava que tot
anava bé, però el 31 de juliol, als serveis territorials, ens assabentem de que
si no tenim (encara no sé quants a hores d’ara) els anys treballats com a
mestres, no cobrarem el cent per cent. Jo en tenia 34,em faltava un mes per
tenir els 35 (maleïda excedència, jeje), i dos i mig més fora de l’administració,
que també eren necessaris per a la jubilació. Comença llavors un gran periple trucant a Classes Passives.
Finalment, s’inicia el procediment de la jubilació i a mi em comuniquen que si
que cobraré el cent per cent. Però encara no està tot salvat; si no ens
reconeixen el temps treballat, un cop jubilades podem no cobrar la pensió. Més
nervis. No ha de fallar res.
Arriba
a l’escola la carta d’inici de procediment, conforme el dia 16 d’octubre, jo, i
el 15 la Teresa, ens podem jubilar. Serà el dia del nostre 60è aniversari.
Abans, però, podem gaudir dels dies de vacances que ens tocarien. Jo començo les
vacances el dia 5, la Teresa el 8.
Comença
la jubilació. Comiat a l’escola molt emotiu el dia 4 per la tarda. Em vull
jubilar, vull canviar d’ocupació, però em fa molta pena deixar els nens,
sobretot les nenes de la classe que són un encant. Davant meu s’obre un món de
possibilitats. No haver de tornar a la feina... Què estrany que se’m fa. Però
estic molt il·lusionada. Podré fer tot allò que he somiat fer...
I
la Teresa agafa les vacances el dia 9 d’octubre.
Un
mes més tard, la Montse, l’altra amiga estimada, també es jubilarà. Per tant,
pensem que el millor es esperar-la per fer la celebració. Estem molt contentes.
Sembla que agradarà el que hem pensat. El lloc triat és Can Bonastre Wine
Resort (tot un luxe). Des del mes d’abril que havíem encarregat una ceràmica
(tirem la casa per la finestra, doncs només ens jubilem un cop a la vida), i
també pensem que agradarà força.
Dia
9 de novembre, dia que coincideix amb la jubilació de la Montse. Venen els
nostres amics a la celebració, i ens ho passem d’allò més bé. Amb nervis i
moltes emocions. Ens llegeixen uns escrits com d’homenatge i ens regalen una
fotografia emmarcada amb molts moments de la nostra vida a l’escola. A més a més,
per tal de fer-nos un altre regal ens organitzem un concurs tipus “Un dos tres,
responda otra vez”. Ara toca un smart box, que pensem fer servir les tres
juntes.
Ni
tan sols arribem a tastar el berenar que ens havia costat tan de decidir... “que
si xocolata amb xurros, jo vull croquetes...” I els nostres amics ens ofereixen
un pastis d’aniversari on les espelmes han sumat els anys de les tres
estupendes jubilades. En fi, quin dia més maco!!
I
no acaba aquí la cosa. El dia 26 de novembre, l’Ajuntament de Masquefa celebra
la dedicació dels mestres al poble, fent un homenatge, també molt emotiu, a les
jubilades i a la mestra del Turó que ha fet 25 anys de docent al municipi. Aquest
any totes som del Turó, així que tot queda en família.
Els
discursos de l’Alcalde, escrits per les nostres amigues, repassen la nostra
trajectòria i les nostres inquietuds. També molt emotiu. Jo, que m’havia
preparat un discurset, no dic ni la meitat del que havia pensat, però en fi,
sembla que no quedo malament del tot. La Teresa i la Montse parlen molt bé i
molt pausades.
I
s’acaba la festa amb un pica-pica, acompanyades pels nostres familiars i també
per companys i amigues que han vingut a acompanyar-nos aquell dia.
Aquí
vull agrair a totes aquelles persones que han estat d’una forma o altre al meu
costat, i que han fent que em senti estimada. I com que no puc nomenar-les a
totes, doncs la llista seria llarga, espero que cadascuna d’elles es doni per
agraïda, de tot cor.
Ara
toca situar-se a la nova vida. De moment, tot són idees, però costa tirar-ho
endavant. Si més no, endreço la meva casa per tenir endreçada la meva vida. Endreço
el taller per trobar-hi calma, i també intento endreçar l’estudi de les Flors
de Bach i l’scraproom. I el següent que toca fer és posar en ordre el tema de
les flors de bach, reemprendre el seu estudi, i posar al dia els blogs. No
descarto, tampoc, obrir un canal de Youtube, però no tinc clara encara la temàtica,
així que això queda per veure.
Seguirem
si la vida ens dóna l’oportunitat.
Dejo aquí la receta:
